Adaptant-nos a les dificultats (V) – Els dos llops

Els dos llops (Llegenda dels indis Cherokee)

Era una nit brillant, neta i plena d’estels. On la lluna mostrava la seva gran esplendor, il·luminant els llacs i el recòndit paratge on s’assentava la tribu d’indis Cherokee.

Agoney, que vol dir búfal negre, cap de la petita tribu, estava assegut al costat del foc com cada nit, transmetent als infants i joves cadascuna de les llegendes, les lluites, els aprenentatges i les ajudes transmeses pels esperits a través dels somnis.

De sobte, es va iniciar una petita discussió entre Llop blau i Rierol blanc.  En les seves paraules es percebia dolor i rancor deguts a algun succés ocorregut durant el dia. Agoney quan va veure el que passava els va dir:

 – Prou de discussions! Us relataré una història  que us ajudarà calmar-vos i a solucionar el vostre conflicte:

<< En cada un de nosaltres hi ha una lluita interna entre dues forces oposades. Una batalla entre dos llops: Un és negre i l’acompanya el ressentiment, la ira, la por, l’egoisme, la culpa i enveja. L’altre, el llop blanc, és l’oposat. Es regeix per l’amor, la bondat, l’alegria, la pau, la gratitud, la  senzillesa i  l’esperança entre d’altres valors…Tots dos estan sumits en una lluita eterna dins nostre, no els noteu?>>

Després de pensar-hi d’un moment  els joves preguntaren amb certa incertesa i inquietud quin d’ells és el vencedor. Agoney va contestar-los:

– Doncs aquell al que alimentis!

I va fer un moment de silenci…

Al cap d’una estona va afegir: Aquell que alimenti els vostres pensaments, sentiments i energies. Aquest prendrà les regnes de la vostra vida. O potser no, potser tots dos guanyin i amb ells guanyi qui els proporcioni aliment als dos.

– Però tots dos no poden, sempre hi ha un guanyador i un perdedor en cada batalla, un vencedor i un vençut!  – Va dir Rierol blanc.

– Poden vèncer els dos – Digué Agoney –  I  guiar-te tots dos, perquè tu pots alimentar als dos.

<< En la vostra discussió de fa uns instants el llop negre imperava doncs havia odi i rancor en les vostres paraules. Però en realitat els dos sou germans, us estimeu, ajudeu i compartiu moltes experiències. Però en un instant heu esborrat  tot això i només us heu quedat amb el final d’una disputa on ni tan sols recordeu perquè va començar.

Si alimentes només al llop blanc el negre es pot quedar enfadat, sigil·lós, esperant la debilitat de l’altre per atacar i si només alimentem al negre aquest pot destrossar al blanc. Però un veritable guerrer Cherokee necessita tots dos llops i les seves qualitats. Ha de buscar l’equilibri: Ni el fred ni la calor: Ha de tremolar.

El llop negre té virtuts necessàries per aquest món dual en què vivim. Té valentia i coratge davant qualsevol situació adversa. És astut i pot veure en la foscor. Quantes vegades creiem que fent només coses bones estarem protegits i viurem feliços, res més lluny de la realitat! Es pot complir en alguns casos, però si ho pensem ens adonarem que no es compleix aquesta llei. Aplicant l’astúcia del llop negre i la serenitat del llop blanc podrem revertir o frenar tota situació ja sigui perillosa o desagradable i prendre una decisió.

Demà a l’alba sortireu junts a recollir nous i quan retorneu, em  veniu a veure. Em direu a quin llop heu alimentat. >>

D’aquesta manera el vell cap Agoney va donar per conclòs el seu relat.

Els dos llops

Els Cherokee son un poble indi d’Amèrica del Nord, pertanyent a una branca meridional dels Iroquesos que habitava al sud dels Apalatxes (part dels estats actuals de Virgínia, Carolina del Nord i del Sud, Geòrgia, Tennessee i Alabama).

Constituïen un dels grups més nombrosos dels indis del nord de Rio Grande (22 000 individus el 1650). Llur cultura era semblant a la dels Muskogees i a la d’altres pobles de l’àrea del SE. Practicaven l’agricultura intensiva i vivien agrupats en uns 200 poblets confederats i organitzats en clans i amb una forta estratificació social. L’organització familiar era matrilineal, i l’organització política, dual. Oferiren una gran resistència a la colonització i lluitaren a favor dels anglesos en la revolució americana; el 1835 foren totalment desposseïts de llurs terres i s’establiren vora el riu Arkansas. Dins Oklahoma constituïren una organització política independent fins el 1907. El 1957 eren 75 000 a Oklahoma i prop de 3 000 a Carolina del Nord i Tennessee.

És evident que hem de potenciar tot allò que representa el llop blanc, però alhora reconèixer el nostre llop negre. Cal saber quan ens és pot ser útil aquest segon llop sense alimentar-ho més del compte.

Adaptant-nos a les dificultats (IV) – La crisi segons Einstein

Hi ha un escrit d’Albert Einstein que parla de com veure oportunitat en les crisis. A partir d’un vídeo de Youtube, vaig fer la meva versió en català. Espero que la gaudiu:

“No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a les persones i als països, perquè les crisis porten progressos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar “superat”. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions.

La vertadera crisi és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisis no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisis no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisis tot vent és carícia.

Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora: la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”

Albert Einstein

Adaptant-nos a les dificultats (III) – El gra de cafè

I seguint amb la capacitat de resiliència, de com reaccionem i ens adaptem a les dificultats, tenim un conte que ho explica perfectament:

El gra de cafè (Anònim)

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.

El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.

Mirant a la seva filla, li va dir:

— Digues, Laura, ¿que veus aquí?

—Veig pastanagues, ous i cafè

—Toca les pastanagues, ¿com estan?

—Estan toves

— Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?

— És un ou dur

— Ara tasta el cafè. T’agrada?

— Mmmm, sí, ha quedat boníssim

La noia va demanar:

— Que em vols dir amb això, pare?

— Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.

L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.

—I el cafè?

— Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?

— Que vols dir?

— Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

— ¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?

— ¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.

Preciós, oi? Molt ben explicat. A més a més, si acumulem reaccions negatives com la de la “pastanaga” o “l’ou” pot esdevenir la norma de la nostra conducta , es adir, part del nostre caràcter.

I vosaltres que voleu ser? Pastanaga? Ou? o Cafè…

Adaptant-nos a les dificultats (II) – El Kintsugi

La llegenda del Kintsugi

“Explica la llegenda que, a final de segle XV, el shogun Ashikaga Yoshimasa (El shogun era el títol de comandant de l’exercit japonès) va trencar en un accident la seva tassa preferida per al te i la fer enviar a la Xina perquè fos reparada.

Quan va rebre de nou la tassa, no li va agradar gens com estava arreglada: Les peces estaven subjectes amb unes horribles grapes de metall que enlletgien la tassa d’una forma increïble. Molest amb la reparació, va cridar als seus artesans i els va dir que volia que reparessin la tassa i ho fessin de manera que el resultat fos molt més bell.

La solució que van trobar els artesans va ser barrejar laca amb pols d’or i unir les vores de les peces trencades amb aquesta barreja. El resultat va encantar al shogun i, a el mateix temps, va fer néixer a l’art de l’kintsugi.”

La bellesa d’una tassa de te reparada pel kintsugi sol tenir molt més valor que la peça original, no està trencada, està millorada.

Amb el temps la tradició del kintsugi ha servit per simbolitzar el fet que tots acumulem ferides i pèrdues que ens deixen ferides emocionals. És important aconseguir que aquestes ferides cicatritzin i també saber extreure un aprenentatge d’allò que ens passa i no amagar-ho, mostrar les nostres “cicatrius daurades” que formen part del que hem sofert i aprés. El que ara anomenaríem  tenir resiliència (Ser capaços de donar resposta a situacions difícils amb coratge i creativitat i d’una manera positiva)

Taller de Kintsugi Com fer un taller senzill?

Evidenment la tècnica real utilitza resines naturals i pols d’or, però jo us proposo unes versions més senzilles.

La idea és reparar qualsevol objecte trencat. Depenent de la dificultat que hi volguem donar al taller tenim diverses possibilitats:

1 – Utilitzar Cinta Adhesiva:

Per fer alguna dinàmica senzilla amb infants, utilitzarem cinta adhesiva. Si feu servir una de color daurat millor. Com objecte a reparar es poden fer servir materials simples com paper o cartolines.

2 – Utilitzar una pistola de silicona amb barretes:

Podreu trobar fàcilment barretes daurades que ens faran l’efecte que busquem. Podem reparar objectes de cartró, plàstic, ceràmica…

3 – Utilitzar resina epoxi de secat lent:

Aquesta tècnica és la més semblant a la tècnic tradicional. s’utilitzar resina epoxi de secat lent per tenir temps d’enganxar totes les peces. Aquesta resina s’ha de barrejar amb pigment daurat especial per resina epoxi (es troba en botigues de manualitats i Internet). Aquesta última versió és la que s’asembla més al resultat tradicional, que utilitza resines naturals i pol d’or.

Us passem un conte complementari que podeu explicar als infants. Fins i tot podeu escriure aquest conte en una cartolina, donara cada infant un tros i que entre tots uneixin el conte amb el primer mètode (cinta adhesiva)

Conte complementari: Les dues gerres.

Per si voleu complementar la dinàmica amb infants, podeu escriure aquest conte en una cartolina, donar cada infant un tros i que entre tots uneixin el conte amb el primer mètode (cinta adhesiva).

Les dues guerres (conte indú)

Un aiguader de l’Índia tenia dues grans gerres, les quals penjava en els dos extrems d’un pal que portava sobre les espatlles. Una tenia diverses esquerdes per les quals s’escapava l’aigua, de manera que al final del camí només en conservava la meitat, mentre que l’altra era perfecta i mantenia intacte el seu contingut.

La gerra sense esquerdes estava molt orgullosa dels seus èxits. Però la pobra gerra esquerdada estava avergonyida de la seva pròpia imperfecció i de no poder complir la seva comesa. Així que al cap de dos anys li va dir a l’aiguader:

“Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només obtens la meitat del valor que hauries de rebre pel teu treball.”

L’aiguader li va contestar: “Quan tornem cap a casa vull que et fixes en les flors tan boniques que creixen a la vora del camí.” Així ho va fer la gerra i, efectivament, ve veure moltes flors boniques a tot el camí; però continuava trista perquè només guardava dins seu la meitat de l’aigua del principi.

L’aiguader li va dir llavors: “T’has adonat que les flors només creixen al teu costat del camí? Vaig voler trobar la part positiva de les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors. Tots els dies les has regat i durant dos anys jo les he pogut recollir. Si no fossis exactament com ets, amb la teva capacitat i les teves limitacions, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.

“Tots som gerres esquerdades d’algun costat, però sempre existeix la possibilitat d’aprofitar les esquerdes per obtenir bons resultats.”

Adaptant-nos a les dificultats (I) – El dilema de l’eriçó

El dilema de l’eriçó

Schopenhauer, filòsof alemany del segle XIX, representant del “pessimisme occidental”, expressava amb faula les dificultants de les relacions humanes. Us animo a visualitzar aquest vídeo que representa la faula en “stop-motion”:

“Un dia que feia molt de ferd, un grup d’erizons van tenir la necessitat de juntar-se per donar-se calor mútuament i no morir congelats. Quan es van apropar van començar a punxar-se amb les punxes dels altres eriçons i van separar-se instintivament. Tot i així, el fred era insoportable i es van trobar amb el dilema d’escollir: Ferir-se amb la cercania dels altres o morir de fred. Per això van anar canviant la distància fins trobar una d’òptima, on no es fan massa mal ni moren de fred.”

Amb això es parlava de la necessitat de la vida social i amorosa però alhora del patiment que pot comportar fer-ho.

Analogia amb l’actualitat

La pandèmia a provocat un distanciament físic i social brutal. Però fa molt de tems que es parla d’una tendència clara a tornar-nos individualistes.

El model de societat que s’està imposant en el món occidental és aquest, el d’anar cadascú a la seva. El capitalisme s’ha tornat tant salvatge, que a potenciat aquest tipus de vida dedicada al “tenir” i poc al “ser”. A una vida d’aparences, de relacions superficials i a l’arribisme. A la immediatesa i a no patir per res.

Schopenhauer hera un pessimista nat i ell reconeixia que les relacions humanes no se l’hi donaven bé. Però es pot donar la volta a la faula i canviar-ne el final, com en indiquen en aquest altre vídeo:

En ell es representa una voluntat de relacionar-se, de ser a prop un dels altres. Tot i les dificultats i les males experiències que puguem experimentar.

Perquè evidentment no podem generalitzar, hi ha força gent que té valors contraris a aquesta forma de vida. Des de l’educació fa temps que es parla d’un canvi de paradigma: Ja de potenciar l’educació emocional i la socialització sana d’infants i joves. I jo afegiria una educació espiritual oberta (i després que cadascú tingui les seves creences).

Perquè si ens donem eines i oportunitat per socialitzar-nos segur que ens va millor.

David Villalonga