Adaptant-nos a les dificultats (II) – El Kintsugi

La llegenda del Kintsugi

“Explica la llegenda que, a final de segle XV, el shogun Ashikaga Yoshimasa (El shogun era el títol de comandant de l’exercit japonès) va trencar en un accident la seva tassa preferida per al te i la fer enviar a la Xina perquè fos reparada.

Quan va rebre de nou la tassa, no li va agradar gens com estava arreglada: Les peces estaven subjectes amb unes horribles grapes de metall que enlletgien la tassa d’una forma increïble. Molest amb la reparació, va cridar als seus artesans i els va dir que volia que reparessin la tassa i ho fessin de manera que el resultat fos molt més bell.

La solució que van trobar els artesans va ser barrejar laca amb pols d’or i unir les vores de les peces trencades amb aquesta barreja. El resultat va encantar al shogun i, a el mateix temps, va fer néixer a l’art de l’kintsugi.”

La bellesa d’una tassa de te reparada pel kintsugi sol tenir molt més valor que la peça original, no està trencada, està millorada.

Amb el temps la tradició del kintsugi ha servit per simbolitzar el fet que tots acumulem ferides i pèrdues que ens deixen ferides emocionals. És important aconseguir que aquestes ferides cicatritzin i també saber extreure un aprenentatge d’allò que ens passa i no amagar-ho, mostrar les nostres “cicatrius daurades” que formen part del que hem sofert i aprés. El que ara anomenaríem  tenir resiliència (Ser capaços de donar resposta a situacions difícils amb coratge i creativitat i d’una manera positiva)

Taller de Kintsugi Com fer un taller senzill?

Evidenment la tècnica real utilitza resines naturals i pols d’or, però jo us proposo unes versions més senzilles.

La idea és reparar qualsevol objecte trencat. Depenent de la dificultat que hi volguem donar al taller tenim diverses possibilitats:

1 – Utilitzar Cinta Adhesiva:

Per fer alguna dinàmica senzilla amb infants, utilitzarem cinta adhesiva. Si feu servir una de color daurat millor. Com objecte a reparar es poden fer servir materials simples com paper o cartolines.

2 – Utilitzar una pistola de silicona amb barretes:

Podreu trobar fàcilment barretes daurades que ens faran l’efecte que busquem. Podem reparar objectes de cartró, plàstic, ceràmica…

3 – Utilitzar resina epoxi de secat lent:

Aquesta tècnica és la més semblant a la tècnic tradicional. s’utilitzar resina epoxi de secat lent per tenir temps d’enganxar totes les peces. Aquesta resina s’ha de barrejar amb pigment daurat especial per resina epoxi (es troba en botigues de manualitats i Internet). Aquesta última versió és la que s’asembla més al resultat tradicional, que utilitza resines naturals i pol d’or.

Us passem un conte complementari que podeu explicar als infants. Fins i tot podeu escriure aquest conte en una cartolina, donara cada infant un tros i que entre tots uneixin el conte amb el primer mètode (cinta adhesiva)

Conte complementari: Les dues gerres.

Per si voleu complementar la dinàmica amb infants, podeu escriure aquest conte en una cartolina, donar cada infant un tros i que entre tots uneixin el conte amb el primer mètode (cinta adhesiva).

Les dues guerres (conte indú)

Un aiguader de l’Índia tenia dues grans gerres, les quals penjava en els dos extrems d’un pal que portava sobre les espatlles. Una tenia diverses esquerdes per les quals s’escapava l’aigua, de manera que al final del camí només en conservava la meitat, mentre que l’altra era perfecta i mantenia intacte el seu contingut.

La gerra sense esquerdes estava molt orgullosa dels seus èxits. Però la pobra gerra esquerdada estava avergonyida de la seva pròpia imperfecció i de no poder complir la seva comesa. Així que al cap de dos anys li va dir a l’aiguader:

“Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només obtens la meitat del valor que hauries de rebre pel teu treball.”

L’aiguader li va contestar: “Quan tornem cap a casa vull que et fixes en les flors tan boniques que creixen a la vora del camí.” Així ho va fer la gerra i, efectivament, ve veure moltes flors boniques a tot el camí; però continuava trista perquè només guardava dins seu la meitat de l’aigua del principi.

L’aiguader li va dir llavors: “T’has adonat que les flors només creixen al teu costat del camí? Vaig voler trobar la part positiva de les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors. Tots els dies les has regat i durant dos anys jo les he pogut recollir. Si no fossis exactament com ets, amb la teva capacitat i les teves limitacions, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.

“Tots som gerres esquerdades d’algun costat, però sempre existeix la possibilitat d’aprofitar les esquerdes per obtenir bons resultats.”

Adaptant-nos a les dificultats (I) – El dilema de l’eriçó

El dilema de l’eriçó

Schopenhauer, filòsof alemany del segle XIX, representant del “pessimisme occidental”, expressava amb faula les dificultants de les relacions humanes. Us animo a visualitzar aquest vídeo que representa la faula en “stop-motion”:

“Un dia que feia molt de ferd, un grup d’erizons van tenir la necessitat de juntar-se per donar-se calor mútuament i no morir congelats. Quan es van apropar van començar a punxar-se amb les punxes dels altres eriçons i van separar-se instintivament. Tot i així, el fred era insoportable i es van trobar amb el dilema d’escollir: Ferir-se amb la cercania dels altres o morir de fred. Per això van anar canviant la distància fins trobar una d’òptima, on no es fan massa mal ni moren de fred.”

Amb això es parlava de la necessitat de la vida social i amorosa però alhora del patiment que pot comportar fer-ho.

Analogia amb l’actualitat

La pandèmia a provocat un distanciament físic i social brutal. Però fa molt de tems que es parla d’una tendència clara a tornar-nos individualistes.

El model de societat que s’està imposant en el món occidental és aquest, el d’anar cadascú a la seva. El capitalisme s’ha tornat tant salvatge, que a potenciat aquest tipus de vida dedicada al “tenir” i poc al “ser”. A una vida d’aparences, de relacions superficials i a l’arribisme. A la immediatesa i a no patir per res.

Schopenhauer hera un pessimista nat i ell reconeixia que les relacions humanes no se l’hi donaven bé. Però es pot donar la volta a la faula i canviar-ne el final, com en indiquen en aquest altre vídeo:

En ell es representa una voluntat de relacionar-se, de ser a prop un dels altres. Tot i les dificultats i les males experiències que puguem experimentar.

Perquè evidentment no podem generalitzar, hi ha força gent que té valors contraris a aquesta forma de vida. Des de l’educació fa temps que es parla d’un canvi de paradigma: Ja de potenciar l’educació emocional i la socialització sana d’infants i joves. I jo afegiria una educació espiritual oberta (i després que cadascú tingui les seves creences).

Perquè si ens donem eines i oportunitat per socialitzar-nos segur que ens va millor.

David Villalonga