Adaptant-nos a les dificultats (III) – El gra de cafè

I seguint amb la capacitat de resiliència, de com reaccionem i ens adaptem a les dificultats, tenim un conte que ho explica perfectament:

El gra de cafè (Anònim)

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.

El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.

Mirant a la seva filla, li va dir:

— Digues, Laura, ¿que veus aquí?

—Veig pastanagues, ous i cafè

—Toca les pastanagues, ¿com estan?

—Estan toves

— Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?

— És un ou dur

— Ara tasta el cafè. T’agrada?

— Mmmm, sí, ha quedat boníssim

La noia va demanar:

— Que em vols dir amb això, pare?

— Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.

L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.

—I el cafè?

— Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?

— Que vols dir?

— Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

— ¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?

— ¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

La Felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.

Preciós, oi? Molt ben explicat. A més a més, si acumulem reaccions negatives com la de la “pastanaga” o “l’ou” pot esdevenir la norma de la nostra conducta , es adir, part del nostre caràcter.

I vosaltres que voleu ser? Pastanaga? Ou? o Cafè…

Adaptant-nos a les dificultats (II) – El Kintsugi

La llegenda del Kintsugi

“Explica la llegenda que, a final de segle XV, el shogun Ashikaga Yoshimasa (El shogun era el títol de comandant de l’exercit japonès) va trencar en un accident la seva tassa preferida per al te i la fer enviar a la Xina perquè fos reparada.

Quan va rebre de nou la tassa, no li va agradar gens com estava arreglada: Les peces estaven subjectes amb unes horribles grapes de metall que enlletgien la tassa d’una forma increïble. Molest amb la reparació, va cridar als seus artesans i els va dir que volia que reparessin la tassa i ho fessin de manera que el resultat fos molt més bell.

La solució que van trobar els artesans va ser barrejar laca amb pols d’or i unir les vores de les peces trencades amb aquesta barreja. El resultat va encantar al shogun i, a el mateix temps, va fer néixer a l’art de l’kintsugi.”

La bellesa d’una tassa de te reparada pel kintsugi sol tenir molt més valor que la peça original, no està trencada, està millorada.

Amb el temps la tradició del kintsugi ha servit per simbolitzar el fet que tots acumulem ferides i pèrdues que ens deixen ferides emocionals. És important aconseguir que aquestes ferides cicatritzin i també saber extreure un aprenentatge d’allò que ens passa i no amagar-ho, mostrar les nostres “cicatrius daurades” que formen part del que hem sofert i aprés. El que ara anomenaríem  tenir resiliència (Ser capaços de donar resposta a situacions difícils amb coratge i creativitat i d’una manera positiva)

Taller de Kintsugi Com fer un taller senzill?

Evidenment la tècnica real utilitza resines naturals i pols d’or, però jo us proposo unes versions més senzilles.

La idea és reparar qualsevol objecte trencat. Depenent de la dificultat que hi volguem donar al taller tenim diverses possibilitats:

1 – Utilitzar Cinta Adhesiva:

Per fer alguna dinàmica senzilla amb infants, utilitzarem cinta adhesiva. Si feu servir una de color daurat millor. Com objecte a reparar es poden fer servir materials simples com paper o cartolines.

2 – Utilitzar una pistola de silicona amb barretes:

Podreu trobar fàcilment barretes daurades que ens faran l’efecte que busquem. Podem reparar objectes de cartró, plàstic, ceràmica…

3 – Utilitzar resina epoxi de secat lent:

Aquesta tècnica és la més semblant a la tècnic tradicional. s’utilitzar resina epoxi de secat lent per tenir temps d’enganxar totes les peces. Aquesta resina s’ha de barrejar amb pigment daurat especial per resina epoxi (es troba en botigues de manualitats i Internet). Aquesta última versió és la que s’asembla més al resultat tradicional, que utilitza resines naturals i pol d’or.

Us passem un conte complementari que podeu explicar als infants. Fins i tot podeu escriure aquest conte en una cartolina, donara cada infant un tros i que entre tots uneixin el conte amb el primer mètode (cinta adhesiva)

Conte complementari: Les dues gerres.

Per si voleu complementar la dinàmica amb infants, podeu escriure aquest conte en una cartolina, donar cada infant un tros i que entre tots uneixin el conte amb el primer mètode (cinta adhesiva).

Les dues guerres (conte indú)

Un aiguader de l’Índia tenia dues grans gerres, les quals penjava en els dos extrems d’un pal que portava sobre les espatlles. Una tenia diverses esquerdes per les quals s’escapava l’aigua, de manera que al final del camí només en conservava la meitat, mentre que l’altra era perfecta i mantenia intacte el seu contingut.

La gerra sense esquerdes estava molt orgullosa dels seus èxits. Però la pobra gerra esquerdada estava avergonyida de la seva pròpia imperfecció i de no poder complir la seva comesa. Així que al cap de dos anys li va dir a l’aiguader:

“Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè a causa de les meves esquerdes només obtens la meitat del valor que hauries de rebre pel teu treball.”

L’aiguader li va contestar: “Quan tornem cap a casa vull que et fixes en les flors tan boniques que creixen a la vora del camí.” Així ho va fer la gerra i, efectivament, ve veure moltes flors boniques a tot el camí; però continuava trista perquè només guardava dins seu la meitat de l’aigua del principi.

L’aiguader li va dir llavors: “T’has adonat que les flors només creixen al teu costat del camí? Vaig voler trobar la part positiva de les teves esquerdes i vaig sembrar llavors de flors. Tots els dies les has regat i durant dos anys jo les he pogut recollir. Si no fossis exactament com ets, amb la teva capacitat i les teves limitacions, no hauria estat possible crear aquesta bellesa.

“Tots som gerres esquerdades d’algun costat, però sempre existeix la possibilitat d’aprofitar les esquerdes per obtenir bons resultats.”